JA TENIM 600 (I)

El 600 del meu pare i jo, cap al 1968 o 69

Dubto que fins i tot els  més joves que em llegiu no sapigueu què era un 600! El Seat 600.
Abans que res aprofito per recomanar la visita de l'exposició "Ja tenim 600" al Museu d'Història de  Barcelona. Una exposició molt contextualitzada en la història del moment, els anys seixanta, i molt rigorosa, amb dades de fàcil lectura i clara comprensió.

El Franquuisme fou un període gris, on la por i la submissió eren els principis sobre els quals se sostenia el Règim. I fou gris també en l'economia, una economia de postguerra que va enfonsar en l'escassetat i la misèria econòmiques tot l'Estat espanyol. Si la memòria no em falla, el poder adquisitiu de les classes populars l'any 36 (a l'inici de la Guerra) no es va recuperar fins l'any 59! (i si no són precises, aquestes dades, són aproximades). El racionament i les seves cartilles, el pa negre... són paraules que he sentit des de ben petit a la meva família. Jo vaig tenir la "sort" de néixer quan tot això ja començava a desaparèixer i s'iniciava una època anomenada "desarrollismo" que impulsava el lliure mercat i lliberaltzava l'economia, fent-li perdre el caràcter endogàmic.

Jo no estava tan grassonet!

La veritat és que em va alimentar amb farinetes Maizena, i que quan vaig néixer, a casa hi havia ràdio (una Telefunken amb carcassa de fusta) i poc després, al 62, vam tenir una tele!!! Una Inter en blanc i negre, a sobre de la qual hi havia (es veu que era moda) unes figuretes d'uns negres exòtics tropicals, de fang. Tot plegat eren indicadors de pertànyer a la incipient classe mitjana, tot i que en el meu cas, era classe mitjana baixa d'un origen popular indissimulable (els meus dos avis eren obrers). En aquest sentit  he de dir que els meus pares mai van poder comprar casa pròpia i vivíem amb els avis materns i un oncle solter, germà del meu avi, que vivia rellogat a casa en una habitació que encara anomenem "el cuarto del tiet Pep". Érem, doncs, un quants a casa: un pis del barri de Gràcia en una casa de finals del XIX, d'aquests que tenen un balconet petit amb barana de ferro ornamentada negra. I un passadís moooolt llarg. Això sí, el mosaic és preciós, dels que que fan figures geomètriques de coloraines. Havia estat el pis de la mestressa en època dels meus avis i per això és l'únic que té mosaics.

El Biscúter!!!!

Tot això ve a tomb per explicar la meva condició de fill de la classe popular. la qual començava a deixar de ser pobre de solemnitat, per bé que no podia permetre's més que la compra d'alguns béns de consum com la ràdio o la tele. Ah, i que no me'n descuidi!!!, el meu avi matern tenia un Biscúter (aquell "cotxe" potser no el coneixereu els més joves), una mena de barreja entre moto i auto (quatre rodes, però) sense marxa enrere, que s'havia d'aparcar a mà, d'un sol seient i amb possibilitat de ser descapotable!!! Uau! Tot un prodigi de l'època que simbolitzava la incipiència consumista en les classes obreres.Encara recordo el roncar del seu motor (trar-tataratar-tar-ta-ta-ta), perquè jo l'esperava després de berenar (pa i xocolata L'Amatller) i abans- quan als carrers s'hi podia aparcar- el meu avi ho feia a sota de casa o a prop i jo en reconeixia el soroll!!! Igual que després vaig  reconèixer el diferent brogit que feien el 600 del meu avi i el de meu oncle, els dos primers que van entrar a la família. Els distingia pel rum- rum del motor.

És del 600 que volia parlar, doncs, però m'he permès el luxe gens científic de posar la nota històrica (el context) per dir quan les classes mitjanes, urbanes sobretot, vam començar a gaudir d'uns nivells de vida materials que estaven un graó (només un) per sobre del llindar de la subsistència en què ens havia condemnat la destrucció provocada per la Guerra i la ceguesa econòmica anomenada pomposament autarquia. El 600 també és fill de la Guerra, encara que fos genèticament italià.

Del 600, dels meus 600 sobretot, dels que associo a vida d'infant, us parlaré en el proper capítol. Seguiu-me en aquest periple històric familiar sentimental, si us ve de gust.

Carles Bort