La Por de després, la Guerra d'abans..., a casa meva

Al meu avi, quan venia Franco a Barcelona, el feien anar a comissaria. No sé si el detenien o només s'hi havia de presentar com una forma de recordar-li que era un vençut i que l'espasa de la repressió penjava permanent damunt d'ell, sempre a punt. Com a molts altres. També als familiars se'ns recordava que el Règim mai no descansava, que sabia qui no n'era afecte i que a capritx podia, en qualsevol moment, endur-se algú de nosaltres.

Jo era petit i patia i tenia por- aquella por difusa que encara de tant en tant ens ve a veure, que no ha marxat mai- perquè Franco a casa era un personatge present, temible, com ho eren “els del Régimen”.

Amb nou anys, o potser una mica abans, el meu pare- fill de l'avi que he esmentat més amunt- em començà a parlar de política. Jo- que ja havia intuït que la política i mantenir-se viu tenien molt a veure- vaig copsar que se m'estava transmetent una “cosa seria” quan el pare anava desgranant paraules contundents, pausades però apassionades, amb ganes de dir-les i llegar-les al seu fill. Em penso que la meva mare no sabia de què em parlava- ho va saber més tard quan jo ja era més gran- perquè d'haver-ho sabut ho hauria impedit. Les paraules que més mal em feien, i que més por em produïen, eren les últimes, quan el meu pare em deia: “Sobretot, de tot això que t'he dit, no en parlis a fora de casa: ni a l'escola, ni amb els amics...perquè em podrien posar a la presó.”. Per a un nen tendre d'encara no deu anys, la responsabilitat de tenir la llibertat del seu pare a les mans era un pes immens que em feia mirar el món no ja amb ulls de nen, sinó amb uns ulls diferents com si el meu destí familiar fos especial. Em preguntava si els altres pares també transmetien secrets als meus companys d'escola. Però qui s'atrevia a preguntar-ho, quan la llibertat del pare estava en joc?

Una por, una immensa por permanent, fou l'herència que vam guanyar els qui vam néixer durant el franquisme.

La Guerra s'arrossegava per les parets de casa, hi vivia instal·lada, en els marges de la nostra vida, però pesent. Sempre hi havia alguna paraula que la convocava i llavors m'adonava que vivia a tocar de la meva habitació o entre els armaris de la cuina. Primer en vaig sentir paraules grosses: pistolers, metralla, bombes, refugi, morts, morts, molts morts... , després paraules sense significat real per a un nen: ceneté, ugeté, fai, falange... Així vaig saber que el meu avi matern havia estat afiliat a la UGT i treballava durant la Guerra en una fàbrica de bombes i que l''avi patern havia estat de la CNT i portava pistola pel carrer!! La imatge que tenia  de dos vells venerables i pacífics s'anava transfigurant en la de dos personatges terribles i desconeguts: l'un fabricava bombes per matar la gent a centenars i l'altre era- com deia amb indissimulat retret la meva àvia materna- un “pistoler de la CNT” que feia basarda entre les dones del barri, que el malmiraven per anar armat. Ara ja sabia que els dos homes grans de la família havien estat de ple en els processos històrics que tant marcaven la nostra vida. Això sí, la primerenca imatge que tant em desassossegava dels meus dos avis va anar canviant en conèixer-ne les circumstàncies. L'avi Jaume- matern- treballava obligat a la fàbrica de bombes perquè la seva la hi van transformar (en una de bombes i armes), i l'avi “Francisco”- el patern- era de la CNT per ideals i havia sortit tal dia com avui fa setanta-cinc anys a assaltar els quarters revoltats per evitar que guanyessin els militars colpistes contra la democràcia republicana- jugant-se la vida. Després- al final de la guerra i ja amb trenta-sis anys- el van reclutar per anar a la cruenta batalla de l'Ebre a defensar l'última ofensiva republicana contra els sediciosos franquistes. No en va tornar en acabar la Guerra. El van fer presoner i el van internar en un camp de concentració a Santander. Finalment va retornar gràcies a l'aval d'un dels burgesos a qui havia requisat el taller durant la Guerra, no sense els esforços de la meva àvia que va recórrer tot Barcelona buscant avals i havent de sentir paraules molt gruixudes en la majoria d'ocasions. Quan l'avi Francisco va tornar a casa seva a penes podia pujar els quatre esglaons que principiaven l'escala, i hi arribà ple de polls, amb sarna i amb un estat de feblesa física preocupant.

Per bé que aquesta part que he relatat era la més vinculada als fets històrics viscuts pels adults, els infants que van viure la Guerra també en tenen memòria. El meu pare i son germà eren nens llavors i m'han transmès relats esfereïdors: van veure cases esventrades a la Barceloneta que semblaven de cartró, on s'hi veien els interiors després de caure'n les parets mestres; van sentir com un obús llançat pressumptament des del cuirassat franquista Canarias va destrossar la carnisseria del costat de casa seva- fent caure la porta del portal- i també van presenciar- i aquesta imatge m'ha quedat gravada per sempre a la memòria- les conseqüències dels cruels bombardejos de 1937 a Barcelona: un cap humà desmembrat i les restes de la massa cerebral encastades contra un mur. Desconec com han paït tot això més tard, tot i que em sembla que aquella Guerra que va començar un dia com avui fa setanta-cinc anys encara no ha marxat de les parets de casa, de totes les parets de totes les cases on hem anat a viure els descendents d'una de les famílies perdedores d'aquella contesa, preludi d'una altra de més grossa.

Hi ha qui vol oblidar tot això. Són els altres- encara existeixen- els descendents ideològics dels guanyadors, que mai no han demanat perdó. I ara volen oblidar.

Carles Bort