JA TENIM 600 (I)

El 600 del meu pare i jo, cap al 1968 o 69

Dubto que fins i tot els  més joves que em llegiu no sapigueu què era un 600! El Seat 600.
Abans que res aprofito per recomanar la visita de l'exposició "Ja tenim 600" al Museu d'Història de  Barcelona. Una exposició molt contextualitzada en la història del moment, els anys seixanta, i molt rigorosa, amb dades de fàcil lectura i clara comprensió.

El Franquuisme fou un període gris, on la por i la submissió eren els principis sobre els quals se sostenia el Règim. I fou gris també en l'economia, una economia de postguerra que va enfonsar en l'escassetat i la misèria econòmiques tot l'Estat espanyol. Si la memòria no em falla, el poder adquisitiu de les classes populars l'any 36 (a l'inici de la Guerra) no es va recuperar fins l'any 59! (i si no són precises, aquestes dades, són aproximades). El racionament i les seves cartilles, el pa negre... són paraules que he sentit des de ben petit a la meva família. Jo vaig tenir la "sort" de néixer quan tot això ja començava a desaparèixer i s'iniciava una època anomenada "desarrollismo" que impulsava el lliure mercat i lliberaltzava l'economia, fent-li perdre el caràcter endogàmic.

Jo no estava tan grassonet!

La veritat és que em va alimentar amb farinetes Maizena, i que quan vaig néixer, a casa hi havia ràdio (una Telefunken amb carcassa de fusta) i poc després, al 62, vam tenir una tele!!! Una Inter en blanc i negre, a sobre de la qual hi havia (es veu que era moda) unes figuretes d'uns negres exòtics tropicals, de fang. Tot plegat eren indicadors de pertànyer a la incipient classe mitjana, tot i que en el meu cas, era classe mitjana baixa d'un origen popular indissimulable (els meus dos avis eren obrers). En aquest sentit  he de dir que els meus pares mai van poder comprar casa pròpia i vivíem amb els avis materns i un oncle solter, germà del meu avi, que vivia rellogat a casa en una habitació que encara anomenem "el cuarto del tiet Pep". Érem, doncs, un quants a casa: un pis del barri de Gràcia en una casa de finals del XIX, d'aquests que tenen un balconet petit amb barana de ferro ornamentada negra. I un passadís moooolt llarg. Això sí, el mosaic és preciós, dels que que fan figures geomètriques de coloraines. Havia estat el pis de la mestressa en època dels meus avis i per això és l'únic que té mosaics.

El Biscúter!!!!

Tot això ve a tomb per explicar la meva condició de fill de la classe popular. la qual començava a deixar de ser pobre de solemnitat, per bé que no podia permetre's més que la compra d'alguns béns de consum com la ràdio o la tele. Ah, i que no me'n descuidi!!!, el meu avi matern tenia un Biscúter (aquell "cotxe" potser no el coneixereu els més joves), una mena de barreja entre moto i auto (quatre rodes, però) sense marxa enrere, que s'havia d'aparcar a mà, d'un sol seient i amb possibilitat de ser descapotable!!! Uau! Tot un prodigi de l'època que simbolitzava la incipiència consumista en les classes obreres.Encara recordo el roncar del seu motor (trar-tataratar-tar-ta-ta-ta), perquè jo l'esperava després de berenar (pa i xocolata L'Amatller) i abans- quan als carrers s'hi podia aparcar- el meu avi ho feia a sota de casa o a prop i jo en reconeixia el soroll!!! Igual que després vaig  reconèixer el diferent brogit que feien el 600 del meu avi i el de meu oncle, els dos primers que van entrar a la família. Els distingia pel rum- rum del motor.

És del 600 que volia parlar, doncs, però m'he permès el luxe gens científic de posar la nota històrica (el context) per dir quan les classes mitjanes, urbanes sobretot, vam començar a gaudir d'uns nivells de vida materials que estaven un graó (només un) per sobre del llindar de la subsistència en què ens havia condemnat la destrucció provocada per la Guerra i la ceguesa econòmica anomenada pomposament autarquia. El 600 també és fill de la Guerra, encara que fos genèticament italià.

Del 600, dels meus 600 sobretot, dels que associo a vida d'infant, us parlaré en el proper capítol. Seguiu-me en aquest periple històric familiar sentimental, si us ve de gust.

Carles Bort

La Por de després, la Guerra d'abans..., a casa meva

Al meu avi, quan venia Franco a Barcelona, el feien anar a comissaria. No sé si el detenien o només s'hi havia de presentar com una forma de recordar-li que era un vençut i que l'espasa de la repressió penjava permanent damunt d'ell, sempre a punt. Com a molts altres. També als familiars se'ns recordava que el Règim mai no descansava, que sabia qui no n'era afecte i que a capritx podia, en qualsevol moment, endur-se algú de nosaltres.

Jo era petit i patia i tenia por- aquella por difusa que encara de tant en tant ens ve a veure, que no ha marxat mai- perquè Franco a casa era un personatge present, temible, com ho eren “els del Régimen”.

Amb nou anys, o potser una mica abans, el meu pare- fill de l'avi que he esmentat més amunt- em començà a parlar de política. Jo- que ja havia intuït que la política i mantenir-se viu tenien molt a veure- vaig copsar que se m'estava transmetent una “cosa seria” quan el pare anava desgranant paraules contundents, pausades però apassionades, amb ganes de dir-les i llegar-les al seu fill. Em penso que la meva mare no sabia de què em parlava- ho va saber més tard quan jo ja era més gran- perquè d'haver-ho sabut ho hauria impedit. Les paraules que més mal em feien, i que més por em produïen, eren les últimes, quan el meu pare em deia: “Sobretot, de tot això que t'he dit, no en parlis a fora de casa: ni a l'escola, ni amb els amics...perquè em podrien posar a la presó.”. Per a un nen tendre d'encara no deu anys, la responsabilitat de tenir la llibertat del seu pare a les mans era un pes immens que em feia mirar el món no ja amb ulls de nen, sinó amb uns ulls diferents com si el meu destí familiar fos especial. Em preguntava si els altres pares també transmetien secrets als meus companys d'escola. Però qui s'atrevia a preguntar-ho, quan la llibertat del pare estava en joc?

Una por, una immensa por permanent, fou l'herència que vam guanyar els qui vam néixer durant el franquisme.

La Guerra s'arrossegava per les parets de casa, hi vivia instal·lada, en els marges de la nostra vida, però pesent. Sempre hi havia alguna paraula que la convocava i llavors m'adonava que vivia a tocar de la meva habitació o entre els armaris de la cuina. Primer en vaig sentir paraules grosses: pistolers, metralla, bombes, refugi, morts, morts, molts morts... , després paraules sense significat real per a un nen: ceneté, ugeté, fai, falange... Així vaig saber que el meu avi matern havia estat afiliat a la UGT i treballava durant la Guerra en una fàbrica de bombes i que l''avi patern havia estat de la CNT i portava pistola pel carrer!! La imatge que tenia  de dos vells venerables i pacífics s'anava transfigurant en la de dos personatges terribles i desconeguts: l'un fabricava bombes per matar la gent a centenars i l'altre era- com deia amb indissimulat retret la meva àvia materna- un “pistoler de la CNT” que feia basarda entre les dones del barri, que el malmiraven per anar armat. Ara ja sabia que els dos homes grans de la família havien estat de ple en els processos històrics que tant marcaven la nostra vida. Això sí, la primerenca imatge que tant em desassossegava dels meus dos avis va anar canviant en conèixer-ne les circumstàncies. L'avi Jaume- matern- treballava obligat a la fàbrica de bombes perquè la seva la hi van transformar (en una de bombes i armes), i l'avi “Francisco”- el patern- era de la CNT per ideals i havia sortit tal dia com avui fa setanta-cinc anys a assaltar els quarters revoltats per evitar que guanyessin els militars colpistes contra la democràcia republicana- jugant-se la vida. Després- al final de la guerra i ja amb trenta-sis anys- el van reclutar per anar a la cruenta batalla de l'Ebre a defensar l'última ofensiva republicana contra els sediciosos franquistes. No en va tornar en acabar la Guerra. El van fer presoner i el van internar en un camp de concentració a Santander. Finalment va retornar gràcies a l'aval d'un dels burgesos a qui havia requisat el taller durant la Guerra, no sense els esforços de la meva àvia que va recórrer tot Barcelona buscant avals i havent de sentir paraules molt gruixudes en la majoria d'ocasions. Quan l'avi Francisco va tornar a casa seva a penes podia pujar els quatre esglaons que principiaven l'escala, i hi arribà ple de polls, amb sarna i amb un estat de feblesa física preocupant.

Per bé que aquesta part que he relatat era la més vinculada als fets històrics viscuts pels adults, els infants que van viure la Guerra també en tenen memòria. El meu pare i son germà eren nens llavors i m'han transmès relats esfereïdors: van veure cases esventrades a la Barceloneta que semblaven de cartró, on s'hi veien els interiors després de caure'n les parets mestres; van sentir com un obús llançat pressumptament des del cuirassat franquista Canarias va destrossar la carnisseria del costat de casa seva- fent caure la porta del portal- i també van presenciar- i aquesta imatge m'ha quedat gravada per sempre a la memòria- les conseqüències dels cruels bombardejos de 1937 a Barcelona: un cap humà desmembrat i les restes de la massa cerebral encastades contra un mur. Desconec com han paït tot això més tard, tot i que em sembla que aquella Guerra que va començar un dia com avui fa setanta-cinc anys encara no ha marxat de les parets de casa, de totes les parets de totes les cases on hem anat a viure els descendents d'una de les famílies perdedores d'aquella contesa, preludi d'una altra de més grossa.

Hi ha qui vol oblidar tot això. Són els altres- encara existeixen- els descendents ideològics dels guanyadors, que mai no han demanat perdó. I ara volen oblidar.

Carles Bort